MARIETA I EL MORT
Hi havia una vegada, en un poble molt
xicotet a la Comunitat Valenciana, una xiqueta que tot el món la coneixia com
Marieta. Aquesta tenia 11 anys i era la major de tres germans, a més de ser
molt roïna: mai feia el deures, no jugava amb els seus germans, no feia càs a
la seua mare, no menjava…
Un matí, Marieta es trobava jugant a
la pilota al pati de la seua casa, quan la seua mare es va acostar a ella i li
va dir que havia d’anar a la carnisseria a comprar freixura i aquesta li va
contestar: “No, no, no. No puc anar a per freixura perquè estic jugant a la
pilota.”
La seua mare, al estar farta d’aquest
comportament va intentar recompensar-la i li digué:
-Marieta, ves a la carnisseria i
portam freixura!
-No tinc ganes! Sempre ho he de fer
jo tot! - digué la filla.
-Si no vas, no et compraré el joc que
tant t’agrada.
De sobte, Marieta va deixar caure la
pilota, agafà els diners i eixí correguent cap a la carnisseria. Però pel camí,
es trobà amb unes amigues de l’escola. Va estar xarrant i jugant amb elles fins
que de sobte va recordar que havia d’anar a per freixura.
Com que s’havia fet tard, es va posar
a córrer direcció a la carnisseria. Quan hi va arribar, ja era tard, la
carnisseria estava tancada! Aleshores Marieta molt preocupada començà a pensar
en tots els càstigs que sa mare li podria posar per deixar a tots sense dinar.
Quan ja pensava que no hi havia res a
fer, va aparèixer al final del carrer, un soterrament i li va vindre una de les
seues idees al cap. El va seguir fins al cementiri i com era molt tard i tenien
ganes de dinar, deixaren al mort allí per soterrar-ho a la vesprada.
Llavors, Marieta aprofità la situació
per agafar la freixura. Es va acostar al mort i li va traure la freixura per
donar-li-la a sa mare en substitució de la carnisseria.
En arribar a casa, ja era hora de
dinar. Li donà a sa mare la freixura i va seure al sofà mentre aquesta acabava
de preparar el menjar. Passada una estona, la mare cridà a tots a dinar però
Marieta digué que no tenia ganes.
Va arribar la nit, una nit negra i
sense lluna, i Marieta es va gitar. Enmig del silenci i la quietud, Marieta
sentí un colp en l'escala i de lluny una veu amenaçadora:
-Marietaaaa, estic pujant l’escala,
torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
Aquesta no s’ho podia creure i
pensava que estava somiant, però al moment va tornar a sentir aquesta veu més
forta i més prop:
-Marietaaaa, que vaig pel tercer
esglaó, torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
Marieta, tremolant, cridà a sa mare,
però aquesta, com no sentia res li digué que no fera cas.
-Marietaaaa, que vaig pel final de l’escala,
torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
La xiqueta ja ni respirava, estava
morta de por al pensar que es tractava del.
-Marietaaaaja estic a la porta,
torna'm la freixura que m'has furtat de la sepultura.
I de sobte…
-Marieta, ja t’he agafat!
I se la va emportar i ningú mai mes
va saber res de Marieta.
Font: http://www.uv.es/~sillam/RondallaNet/rondcat/marietaielmort.htm
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada