Peter Pa
Peter Pa, una obra de J.
M. Barrie, compta la història d'un xiquet el qual mai volia créixer, aquest
xiquet es cridava Peter Pa. La història comença amb Peter buscant l'ombra que
se li havia escapat i va parar a la casa de Wendy i els seus germans. Va ser en
eixe moment quan Peter va convéncer a Wendy i als seus germans perquè volasen
junts al País de Mai Més. Els xiquets arribaren a Mai Més
amb Campaneta, una xicoteta fada, i és allí on van coneixer als xiquets
perduts. També és allí on viuen nombroses aventures com la dels pells roges i
la seua princesa o la dels terribles pirates i el seu capità Garfio.
En la primera obra de Peter Pa, ens trobem amb un personatge diferent del narrat per Disney (la
història és respectada prou). Peter representa la infància i les
característiques que tots solem tindre en aquesta etapa: aventurers, valents,
despreocupats, innocents i un poc desconsiderats. Encara que el que em va
cridar l'atenció, és que per a ser un llibre on la història es troba basada amb
xiquets, Peter té una gran facilitat per a parlar de la mort.
És un llibre que desprén
nostàlgia de la mateixa manera que crueltat i alegria, innocència, saviesa,
tristesa, soledat, etc. J. M. Barrie va aconseguir que quan es llegira aquest
llibre, la gent tornara a la seua infància, a sentir-se un xiquet, tal vegada
és això el que representa Peter Pa, el món adult front del desig de mai
créixer. D'altra banda, Barrie, presenta la infància com algo "màgic"
en les nostres vides, com algo indispensable.
Durant la història, m'han cridat
l'atenció diverses coses, alguna comentada ja anteriorment com ho és la
facilitat de parlar sobre la mort i altres comentades més avant com ho és el
moment de la història en què Peter salva als seus amics del capità Garfio,
utilitzant el soroll d'un rellotge (cal recordar que el capità estava espantat
per aquest so perquè el cocodril que s'havia menjat la seua mà, també es va
menjar un rellotge i feia al mateix soroll). I per què em crida l'atenció?
Se'ls diré, ja que és molt senzill. D'una banda, Peter no vol créixer, per
consegüent, no vol que el temps avance. D'altra banda, ens trobem amb un
rellotge que precisament representa el pas del temps. Per tot això em crida
l'atenció, com una persona que no vol que passe el temps es beneficia d'una situació,
gràcies a un objecte que representa el temps, un poc paradoxal.
Si parlem dels personatges,
podríem parlar de molts, Campaneta, Wendy, els xiquets perduts, etc., en canvi,
a mi m'agradaria centrar-me en dos d'ells, Peter i Garfio. Jo pense que Peter
veu a Garfio com l'adult en el que no es vol convertir i, per això, lluita
contra ell. En l'altre costat ens trobem l'adult (Garfio), el qual pense que
representa al pare, a l'adult que vol fer que els jóvens i xiquets siguen
educats i respectuosos enfront de persones majors.
Ja en el final de l'obra, quan
Wendy i els seus germans tornen a casa per la finestra, Peter s'avança a ells i
se la tanca perquè ells vegen que els seus pares s'han oblidat d'ells. Per
sort, recapacita i l'obri perquè ells i els xiquets perduts arriben a la casa
de Wendy. És en aquest moemento quant Peter torna al País on continuarà sent un
xiquet.
Cal destacar que, en l'obra del Pardalet Blanc, d' aquest mateix autor, compta la història de com es va
perdre Peter i de quan va tornar i va veure la finestra de sa casa tancada.
Peter Pa és una d'eixes
històries que mai es fan velles, inclús podríem cridar-la immortal. Un d'eixos
llibres de fàcil lectura. Un llibre màgic, fantàstic i entendridor. Una
història que fa rememorar el temps on no teníem preocupacions i on les coses
eren més senzilles. No obstant això, en la nostra vida, el temps seguix,
veritat?
